Prensa

Ana Garcia fuerza y delicadeza

Josep María Cadena / El Periodico

Delicados dibujos sobre casas y calles rurales o de los suburbios de una gran ciudad. Geometría urbana entendida no sólo por sus líneas y volúmenes, sino por lo que significan para sus habitantes. Situaciones dentro de una tónica de grises, pero en las que hay la esperanza del color en una ventana casi marginal.

Sensibilidad y elegancia en la expresión a través de unos dibujos que se asemejan a los croquis y a los apuntes, pero que son completos por lo que explican. Ana García sabe sintetizar y dejar fuera lo superfluo. Hace lo difícil con naturalidad y ha de conservar este don cuando, interesada por otros temas, los trate de acuerdo con el modo que cada uno necesite. Ha de tener su estilo, pero sin encerrarse en el mismo, sino en constante evolución. Recomiendo la visita.

........................................................................

Ana García, la inquieta vocació

    

Pintora seleccionada pel tercer curs amb Antonio López

 Laura Arias, fotos Xènia Sola  |  Especials - Perfils     dijous, 17 juliol 2008  

Tot i que no en va ser conscient fins força tard, l’Anna sempre ha tingut una vocació: la pintura. Ella se’n va adonar durant els seus estudis a la universitat. “La facilitat que un té per una certa expressió artística em va fer decidir per estudiar Belles Arts, jo tenia unes inquietuds i a través de la facultat les vaig canalitzar”, explica Ana García. No va ser fins després de la carrera que va veure la possibilitat de dedicar-se a la pintura i avui dia viu d’ella. 

Sens dubte, una de les experiències més gratificants de l’art és obtenir una beca. Ana García n’ha rebut diverses. “Passa poques vegades en la vida i és molt enriquidor a nivell vital, és una experiència molt bona”, afirma la pintora. La beca més recent portarà Garcia a Àvila, on ha estat seleccionada per tercera vegada per estar en un curs amb el cèlebre pintor figuratiu Antonio López. “Les beques que he fet amb Antonio López han sigut lliçons impagables”, assegura García.

Però Ana García no anirà sola al curs d’Àvila. La seva parella, Alberto Romero, que també és pintor, ha sigut igualment seleccionat per assistir al curs. En realitat, no és la primera vegada que van junts a una beca: “Hem coincidit en molts llocs, l’Alberto i jo”, explica Garcia.

No obstant, participar junts en cursos i beques és tant sols la punta de l’iceberg. “Ens recolzem l’un a l’altre, no seríem on som si no ho haguéssim fet junts”, opina García. Compartir sostre i una professió tan vocacional no sempre és compatible. Però en el cas de Garcia i Romero és positiu, segons la pintora. “Un no sempre passa per bons moments i tenir una persona tan a prop que no et regala les orelles, que no t’alaba gratuïtament la feina sinó que més aviat et fa una crítica constructiva ho fa tot més fàcil”, afirma García.  

 “El llenguatge és el de menys”    

“A través de la pintura converteixes una cosa quotidiana en alguna cosa més”, afirma García

Si s’hagués d’emmarcar l’obra de Garcia en algun estil, aquest seria l’art figuratiu. Però, tot i així, ella no considera que el més important sigui treballar un estil o un altre. “No és que hagi de defensar l’art figuratiu com una cosa vàlida per si mateixa, sinó que s’ha de valorar cada obra en la seva mesura”, opina García. L’objectiu principal de la pintura és, per a ella, “aconseguir que la creació no sigui banal ni supèrflua”, independentment del mitjà d’expressió utilitzat. Ana García acostuma a plasmar en el llenç objectes o escenes quotidianes. “És una recerca per plasmar alguna cosa que m’envolta, que em captiva en un moment determinat i voler-ho convertir en una cosa transcendent, que a través de la pintura esdevingui rellevant”, expressa la pintora.

 APUNTS

Defineix-te

Sóc una persona senzilla i optimista, positiva. M’agrada aprendre tot el que puc dels altres i sóc molt rebel amb el què no m’agrada. Sóc incapaç d’amagar res

Un llibre

“El lobo estepario”, de Herman Hes­se 

Una pel·lícula

“La lengua de las mariposas”, de José Luis Cuerda amb la interpretació de Fernando Fernán Gómez

Un viatge

Ho tinc clar, m’agradaria fer la volta al món, encara que no fos de cop

Un pintor

Velázquez

Un somni

Eradicar la ignorància d’aquest món i construir un món més just 

........................................................................

A LA CONTRA

David Canto / Ragió7

De perita Ana García volea ser pintora, però no va ser fins als estudis de batxillerat artístic que se li va despertar del tot la passió per l'art. Enguany acabarà la llicenciatura de Belles Arts a la Universitat de Barcelona. García a rebut diverses beques per assistir a cursos o realitzar diferents treballs artístics. L'artista montbuienca ha exposat a Montbui, Òdena, Copons, Mataró, Barcelona, Segòvia i Granada, i va obtenir el primer premi de pintura en el Certamen Copons amb Gaudí. Des del 29 de desembre exposa al costat d'altres artistes a la galería d'art Jovenart de Madrid, vinculada a la prestigiosa galería CC22.

- Què l'apassiona de l'art?

- La plàstica de la matèria. El que es pot dir amb art que no es pot dir amb paraules.

- Algunes obres no s'entenen.

- Hi ha pintura abstracta molt dolenta i n'hi ha de molt bona. No s'ha de valorar l'estil, sinó el que trasmet. Encara que a algun tipus d'art - com el conceptual - cal entendre'l perquè t'agradi. L'espectador completa l'obra d'art.

- Es pot viure de la pintura?

- Si t'ho proposes i traballes molt, si. L'art no és només gent bohèmia: s'ha de treballar molt.

- Com veu la pintura actual?

- Per a les instituciones l'art es redueix a la pintura. El eón de l'art ara va per altres camine, com la incorporant noves tecnologies, l'art multimedia.

- I la pintura de la comarca?

- Hi ha molta vitalità, com a tot arreu, molts artistes. Avui dia la gent té més possibilitats que abans de pintar, com a professió o com a afisió.

........................................................................

EXPOSICIÓ CAIXA LAIETANA

Pere Pascual - Capgros

Ser jove i agosarat són elements parells. A més, si un é, o vol ser artista, la circumstància és imprescindible. Ara l’Ateneu Caixa Laietana presenta en una, quatre exposicions individuals, amb quatre experiències situades en un bloc comú , en una aposta que hauria estat molt més reeixida amb una limitació de treballs, ja que el garbuix del presentat impossibilita una visió coherent i respirada de les obres presentats.
Àngel P. Vico és agosarat tot presentant uns treballs dinàmics i atractius que tenen en el còmic i en el concepte de l’art pop el seu fonament. Hàbil en la composició juga a l’impacte però cerca sempre la reflexió. Sota l’enganyifa de jugar amb els elements , ens proposa visions diverses que esdevenen complementaries. El seu plafó esdevingut un en moltes mirades, es demostratiu d’un saber fer ben valorable. Però està en l’habilitat compositiva, en l’aposta per elements i colors, en l’aparença per cercar interioritats més intenses, on Àngel P. Vico ens demostra un més que interessant savoir faire.
Pablo Ramírez és aquell que té més clar el concepte pictòric , encara que això no vol dir que tingui tan clar el concepte de la seva obra . Domina els elements substancials de l’obra, el seu color enormement ric encara que amagat en l’aparença, serveix de bastida per unes reflexions personals que van més enllà de la intimitat. Allà expressa un univers ric que indueix a l’espectador a la reflexió, sempre que sàpiga salvar l’escull d’una aparença descuidada que frega el poc atractiu. Ramírez té fusta i jo demanaria lenta mirada per els seus autoretrats de la solitud.
L’agosarament d’Ana García està en el sempre difícil pas entre tamanys. Fins ara l’artista es movia còmoda en les petites dimensions. Ara ha fet el salt a mides grans i els resultats com calia esperar se’n ressenteixen . A noves mides, nous plantejaments, i ara no val l’entramat de petits volums com estructura, ni la pinzellada acurada i diminuta. Ara tot és a l’engròs i cal establir nous paràmetres. Cal reestructurar el concepte i en el que pertoca a la forma regenerar la paleta, amagar enfarinaments i tornar a treballar per donar aquell toc personal del que ja disposa la seva obra. Un agosarament el d’Ana Garcia, tan necessari com d’obligat pas per un purgatori plàstic del que en sortirà aviat.

L’agosarament de Catherine Lorton és diferent. És el d’aquell que s’atreveix a fer un salt quan encara no està preparat i com no, que la bufetada se l’endú i de ple. Perjudicada més que ningú per l’amuntegament d’obres, el treball de Lorton queda llastrat per una manca de sedimentació en el treball. L’artista vol anar ràpida en el seu caminar i l’art és brou de foc baix i cuina lenta. Així ens trobem per un cantó amb un mimetisme absolut vers la seva mestre, i per l’altre un difícil treball amb les figures que restes sobreposades, com si d’un stak es tractés, no aconseguint-se mai aquella integració obligada dins l’obra. A Lorton li escau silenci i estudi. Ha d’oblidar-se d’exposar en boja carrera i ara cal la lectura del treball lent i pausat en la recerca d’un idioma personal.
Sols llavors podrem esbrinar si té o no té espai en mostres com les d’avui en les que la il·lusió i les espurnes de qualitat ens permeten apuntar algun qu’altre nom en la llibreta de les apostes de futur.

........................................................................

EXPOSICIÓ GALERÍA ESPAI 28

Pere Pascual. Diari Capgros, gener de 2005

Espai 28 ha apostat en la sempre especial exposició nadalenca pels joves creadors. Obviant les habitual patums s’ha decantat per quatre artistes acabats de sortir de Belles Arts amb un positiu currículum formatiu , i els hi ha obert les portes, i cal dir-ho sense embuts que amb tot encert, ja que els mateixos confegeixen una mostra plena de vigor artístic, amor per la pintura, saviesa tècnica , i el que és més important feeling comunicatiu que en el seu conjunt serveix per presentar una mostra fresca, atractiva i de bona qualitat pictòrica.

El mataroní Alberto Romero Gil n’és sens dubte el millor. Encara que desconegut pel gran públic, cadascuna de les seves presències és un plaer per l’afeccionat de fi paladar artístic. Si ja en el Sant Lluc n’era l’estrella oblidada, ara es retopa al jurat amb poques peces però totes elles de gran interès. Sobri en el cas del dibuix en una perfecció clàssica de fina delectació, estableix premisses estilístiques en els apunts realistes d’extrema sensibilitat i qualitat, esplaiant-se al màxim en uns paisatges a l’estil d’Antonio López, - el seu mestre en més d’un curs -, en els que aconsegueix una musicalitat d’ambients fora de mides. Precís en la tècnica, acurat en la creació, atinat en el concepte, Romero Gil dona lliçó de qualitat i de manera palpable assoleix un lloc indiscutible entre els top-ten de l’art mataroní. És un artista a seguir de totes, totes.

Anna Garcia , artista recentment nouvinguda a Mataró, practica un paisatgisme d’espais oberts. Creadora d’especial dolçor, estableix límits, acota espais, i emmarca en el color la distribució d’una sensibilitat de parlar sense paraules. Posseïdora d’una rica tècnica empra la mateixa per establir el ritme de les sensacions que alhora esdevenen les de l’espectador. Sensible, elegant, poètica, son adjectius que es poden afegir a la seva obra que depassa el teòric paisatge per esdevenir abstracció limitada per una crossa figurativa que li serveix d’esquer i alhora de fonament.

El madrileny Iñigo Navarro en canvi aposta per un humanisme establert en unes arrels del còmic que desprès distorsiona per apuntar-se a una ironia reflexiva que va més enllà de l’aparença. Acurat tècnicament juga amb els elements que donen vida al seu treball per fer cap-i-tomba en les seves intencions i que en el conjunt aparegui una reflexió molt més profunda que no pas aquella que sembla primer cop d’ull. Fàcil en aparença i incisiu en el seu interior, les seves obres mereixen tota l’atenció.

Complerta la mostra el gadità Eduardo Martinez, atinat en la tècnica però amb una estilística de missatge tan presumptuós com poc incisiu. Proper a un naturalisme hooperià, l’obra s’escola en la fredor aparent i interior, que el deixa fora de joc davant d’uns companys amb molta més força comunicativa.

Tot resumint, una interessant exposició que cal visitar per la seva pròpia vàlua, i també per admirar la bona qualitat dels dos artistes mataronins.: Anna Garcia, i el nom que ja no han d’oblidar, Alberto Romero Gil. El conjunt serà una sorpresa ben plaent per a tot bon afeccionat.